De sol a sol, el llibre de l'any (o no)

Com cada any quan arriba Sant Jordi és moment de mirar entre les novetats. Vaig optar per comprar "50 palos", un llibre sobre la vida de Pau Donés escrita pel propi músic. Però hi havia un problema, hi havia una altra novetat no tan comercial però més interessant, "De sol a sol", el llibre del profe, el Carles Gòdia.

De sol a sol - Carles Gòdia

La història comença a Port de la Selva amb la Laia, una noia que vol donar un gir a la seva vida i acaba fent de professora a un institut d'Alcarràs. Allí es trobarà amb el Sergi i el Toni, dos personatges que li canvien la vida. L'ambientació en l'espai i en el temps recorda a l'anterior llibre del Carles, "Sol rogenc", on dos amics, que també apareixen en aquest, viuen les seves desventures.
Això està molt bé, però anem a analitzar el llibre.

El llibre es sosté gràcies als personatges que, per sort i a diferència del llibre anterior, estan menys estereotipats i tenen un cicle més rodó. L'espai és l'ideal per una obra d'aquest estil ja que Ponent és el lloc perfecte per a fer "humor". Acabant la part correcta de la crítica, hi trobo menys humor que a "Sol rogenc" però una història més realista i humana.

SPOILER ALERT! A partir d'aquí parlaré sense "tapujos" sobre el llibre i amb algun que altre spoiler.

En la meva humil opinió, la Laia és el pitjor personatge del llibre. Un personatge amb poc rerefons, més enllà de la seva vida amorosa, l'únic per al que sembla servir. Ara el Nil, ara el Sergi, ara el Toni... m'hagués agradat una protagonista amb altres aspiracions i desitjos que no únicament satisfer les necessitats dels seus "amics".

Però parlem d'allò que m'ha agradat, els girs argumentals. Mentre llegia vivia amb la por i a la vegada la il·lusió de saber que passaria a les següents pàgines. Quan veiem al Nil enrotllat amb una altra, quan coneixem els rotllos del Sergi i la d'anglès o quan descobrim que la Kate, la ex del Toni, és la filla de la Mundeta. Pam! Això és el que fa el nostre cervell al llegir-ho, i m'agrada.

Un dels altres punts curiosos és el que ve després del final, aquesta part on podem descobrir el futur dels personatges. Si tots els llibres ho tinguessin ens quedaríem més tranquils amb algunes de les trames. Espero amb candeletes la venjança del Sergi i la Kate...

En definitiva, un llibre força entretingut si el que vols és passar una bona i que et tregui alguna rialla. Com tots els llibres del Carles Gòdia, té aquest toc de Ponent que fa que et sembli que Alcarràs és el teu propi poble. Al final de l'entrada us deixo un vídeo realitzat a classe anomenat "Retalls de Ponent" que us pot inspirar a l'hora de llegir el llibre.

Carles, després de "Sol rogenc" i "De sol a sol", espero amb candeletes el darrer llibre d'aquesta "trilogia solar". ;D

Les humanitats han mort

Odio els números i tot el que els engloba. Ho odio. És important saber-ho per entendre el meu posicionament respecte aquest tema.
Les humanitats s'estan extingit i no és un dir, és la realitat. Les classes de batxillerat humanístic estan en perill d'extinció i les literatures, la filosofia, el llatí o la història es van suprimint de manera lenta i dolorosa per part dels nostres mandataris. Quan hi penso dic: "Si tant desprestigiades estan les humanitats, per alguna cosa serà." i això em porta més enllà: "Les humanitats serveixen per alguna cosa?".

SÍ

Humanitats - Cultura Colectiva

La llengua i la literatura són bàsiques per poder-nos expressar. És important conèixer la nostra llengua, allò que utilitzem cada dia, la seva evolució i el seu ús, I si parlem de literatura encara amb més motiu. Tot el que van escriure els nostres avantpassats, la seva manera d'expressar-se, de transmetre els seus coneixements i els seus sentiments. Ara no, ara no s'expressa l'amor amb una poesia, s'expressa amb un missatge de Whatsapp. Així anem.

El llatí i la seva cultura ens serveixen per entendre com hem arribat fins aquí, perquè diem les paraules que diem i perquè fem el que fem. Tot té el seu orígen en la cultura clàssica, una societat plena de saviesa que cal conèixer i descobrir.

La història, tota és important. Si la cultura clàssica servia per conèixer el nostre passat més antic, la història general ens serveix per anar entenent el procés de transformació de la la nostra societat. I si ja s'ensenyés la història d'altres cultures, com la oriental, el nostre coneixement i el nostre pensament crític augmentaria. Però això no interessa, és millor memoritzar trenta mil formules, clar que sí.

Acabant, les humanitats ens fan ser sers racionals i amb capacitat d'expressió. Perquè no volem ser persones fredes que saben calcular l'àrea i el volum d'un hexàgon, volem ser persones calentes amb capacitat de reflexió, de conèixer el nostre passat i de construir un futur millor.

Us deixo un video enllaçat amb un codi QR on s'explica l'utilitat de les humanitats.

El reggaeton no és masclista

En els darrers dies s’ha criticat molt les cançons que fa un senyor anomenat Maluma. Aquest “bon” home és el fill de puta més gran de la història de la música. “Me tienen bien, de sexo me tienen bien”, “Siempre me dan lo que quiero, chingan cuando yo les digo” o  “Y es que todas maman bien, todas me los hacen bien” són paraules extretes de només una de les seves cançons. Masclisme pur i dur.

Maluma, el fill de puta més gran de la història de la música - Las 2 Orillas 

El reggeaton és masclista. Ho hem sentit molts cops i ho hem dit molts més. Però tot el reggaeton és masclista? Hi ha reggaeton no-masclista? O, també hi ha cançons masclistes que no són reggeaton? Bé, anem-ho a veure.

Gran part del reggaeton és masclista, sí, no ho negarem. Daddy Yankee, Don Omar, Kevin Roldan o Maluma (a qui ja coneixem) són alguns noms que em venen al cap del més masclista que et pots trobar. Però hem escoltat mai, per ficar algun exemple, Tremenda Jauría?. Fan reggaeton, això està clar, però jo no hi he trobat cap lletra masclista. Us les recomano, a més d'un el sorprendran. Per cert, a Spotify les posen al sac de grups com Zoo, Auxili o Atupa, grups que per a res són masclistes.

Ja hem vist que no tot el reggaeton és masclista, ara anem a observar amb lupa algunes cançons d’allò més escoltades. “Tuve que ponerla seis pies bajo tierra, y todavía puedo oírla quejarse.” No és Maluma aquest cop,són Guns’N’Roses. Oh! Sorpresa! Però això és només el principi.

Us sona la cançó de M-Clan, “Carolina”? Us heu parat a pensar que està cantada des de la vista d’un pederasta? “La dulce niña Carolina no tiene edad para hacer el amor.” I si la seguiu escoltant en trobareu moltes més evidències.

M-Clan, després de visitar a la Carolina - El País

The Beatles, The Police, Malú, Alejandro Sanz, Loquillo, Pimpinela (aquests tenen uns quants “hits” masclistes) o Robin Thicke són alguns dels artistes que, si busqueu, n’hi trobareu algun tema amb rerefons masclista.

En trec dues conclusions i un consell de tot plegat:

1 – No tot el reggaeton és masclista, tot i que hi ha moltes possibilitats de que ho sigui.

2 – Hi ha cançons que sempre hem escoltat sense saber de que parlaven.

El consell. Escolta el que vulguis però, si això que escoltes ha de deixar malament a un col·lectiu, posa’t auriculars i pudreix-te el cervell tu sol.

El preu de la cultura

"Mira, no haurem de pagar entrada. Que bé!"
"Me'n vaig a descarregar la última peli de Star Wars, a veure si la trobo."

Poden passar dues coses, o bé reconeixes que algun cop has pensat això o bé t'estàs automentint, perquè tots ho hem pensat. La pirateria és un tema comú de parlar entre artistes i consumidors i sempre n'acabo treient una conclusió. Quan creixem ens incentiven a ser "pirates". Pot ser que t'extranyi però és així.

Sempre ens ensenyen que les entrades al cinema són cares, que les festes majors han de ser gratuïtes i el més perillós, ens fiquen a la carta un ventall de pàgines web on descarregar música, llibres, pelis... I aquest és el problema més gran i que hem de intentar combatir. I dic intentar perquè en temps de crisis és complicat no tirar pel camí gratuït.

Per començar, tenim una alternativa bestial a la qual sempre penso que no es dona el valor que realment té. Les biblioteques. Un servei gratuït per a tothom i que, qui més qui menys, en té una a prop de casa. Aneu a les bibliotques, passeu-hi hores, descobriu-les i utilitzeu-les.

Biblioteca Municipal "Jaume Vila" de Mollerussa - Gencat.cat

I si anem una mica més sobrats de diners ja no hi ha excusa possible. A dia d'avui disposem de Netflix, de iTunes, de Spotify Premium (la versió gratuïta l'hauria de fer anar tothom) i molts recursos més que em deixo.

iTunes, Netflix o Spotify - Dicentia

Els espectacles en directe, de les que ara en volen baixar l'IVA, solen valdre diners si no són gratuïts. Jo us convido a que, si no podeu fer-ho cada cap de setmana, de tant en tant aneu a un concert o espectacle de pagament. Al sortir, penseu en que amb els vostres diners doneu suport a un artista i veureu quina sensació més reconfortant.

Jo m'estic proposant de valorar una mica més la cultura aquest 2017 i, encara que costa en temps de crisis, ho aconseguiré. Us convido a fer-ho, a ser usuari d'alguna biblioteca, a pagar un mes de Netflix o a anar a alguna sala de concerts propera.

Perquè la cultura té un preu i l'hem de pagar entre tots per mantenir-la viva.

Volien merda i tenen RAVAL!

Bones a tots, avui criticaré de la manera menys destructiva possible el nou disc de Zoo, la banda valenciana que ja va remoure consciències amb “Tempestes vénen del sud” i que ara ho fan amb “Raval”. Comentaré cançó per cançó per a fer-ho més dinàmic i, a la vegada, més concret.

Portada de "Raval" - Zoo

Raval: Primera cançó del disc que, d’entrada, pot decepcionar una mica ja que musicalment arriba poc però que quan entra la veu entens que funciona com a presentació del que trobarem al disc. Pel meu gust, és força lenta i no la puc encaixar dins del directe.

El cap per avall: Deixant el genial videoclip que en van fer de banda, aquesta cançó és la òstia. Sorprèn que sigui Arnau Jiménez qui comenci cantant i no “Panxo” Sánchez, cosa que agraeixo, al menys en aquesta cançó. Com sempre, moltes referències a la “cultura” valenciana que demana a crits girar-ho tot per avall.

Ventiladors: La meva cançó preferida del disc, té ritme, té missatge, en fi, té tot el que espero d’un grup com Zoo. En certs moments pot recordar a “Vull” del primer disc (cançó que també disfruto molt). Bravo per aquest tema, l’han clavat.

Impresentables: L’electrònica mola però fins a un punt, si l’usés en excés és com un Gremlin, pot arribar a fer molt mal, i això és el que passa al final  d’aquest tema. Al principi dius: “Bueno, esta força bé”, però tal com va avançant va afluixant el nivell. La tornada també és força mediocre.

La mestra: Una oda a la escola del postfranquisme que va lluitar contra la repressió anterior i a les ganes de volar de tots els professors de la Transició. Una cançó que, tristament, segueix sent realista amb moltes “infàncies al contenidor” com diu la cançó. La música és en la línia Zoo, correcta.

Dilo en castellano: Desprès de tota la moguda amb el cantant de Def con Dos amb la justícia, Zoo l’inviten a cantar una cançó on, precisament, crítiquen el funcionament de la justícia i política espanyola. Rap combatiu per parar un tren.

Ara estem sols: Sempre he pensat que el track 7 d’un disc ha de servir per descansar de tot lo anterior i preparar-te pel que queda de disc. Zoo han complagut els meus desitjos. Anem a seguir que arriba la traca final.

Rituales de santería: Zoo i la Raíz és una col·laboració infal·lible entre grups germans (literalment) on ara se’ls hi suma Annie Garcés, la millor col·laboració del disc. Em mola que hagin apostat per canviar una mica l’estil en aquesta cançó, i han encertat.

Presoners: No sé com definir aquest tema, però mola bastant. A més a més hi canten les noies de Mafalda que és un grup que també sonen molt bé. Escolteu-lo, sense més.

Correfoc: Ooooooooooooh... Així em vaig quedar quan el vaig sentir per primer cop. Quina cançó més maca, per déu. La manera en com sap dir en tot moment allò que toca, un cant a l’amor combatiu que no faltarà a la meva llista de hits preferits.

Xafant fang: Aquest espècie d’homenatge a Anna Gabriel ja l’havíem sentit anteriorment i no va defraudar. Una cançó en clau feminista per a què les dones impregnin a tota la societat.

En conclusió, si us agrada el hip-hop, el rap o bé sou seguidors de la música que puja ara del País Valencià, no us perdeu el nou treball de Zoo. Igualment si el que us mola és el David Bisbal, també ho podeu escoltar, potser canvieu de gustos musicals. 

Primeres dates de la gira de Zoo 2017 - Festibalazos Blog

L'anti-blog

Us dono la benvinguda al meu anti-blog, el blog de classe d'informàtica. 
Aquest blog servira d'alter-ego del meu altre blog, on també critíco tot allò que no m'agrada o no em sembla correcte. 

Per a poder críticar a la resta, començaré parlant de mi de la manera més egocèntrica possible. Així de gratis.

1-  Em dic Jordi, un nom d'origen grec que significa pagès.
2-  Sóc de Mollerussa, capital del Pla d'Urgell.
3-  Vinc d'una família humil i treballadora (valors que "intento" mostrar).
4-  Una de les meves passions és la música, porto 7 anys tocant la guitarra i he realitzat vàris concerts com a cantautor.
5-  Em costa molt haver d'escollir coses preferides, però ho intentaré fer.
6-  El meu llibre preferit és "Un monstre em ve a veure" de Patrick Ness.
7-  La meva pel·lícula preferida és "Shrek", una cinta d'animació que em fascina des de ben petit.
8-  En el camp de les cançons m'és molt difícil trobar-ne una de preferida ja que escolto tot tipus de música.
9-  Amb tot tipus de música queden excloses totes les lletres masclistes, i no només del reggeton... N'hi ha moltes més.
10-  Em declaro sense cap por independentista català i feminista.
11-  Sóc massa perfeccionista i em poso sempre pressió a l'hora de fer les coses.
12-  No m'he amagat mai que no sé anar en bicicleta. Tot i que m'en arrepenteixo, mai he sentit la necessitat de saber-n'hi.
13-  Sóc l'administrador de la pàgina de Facebook "Concerts de Ponent", que pretén recollir tots els concerts que és fan a les terres de Lleida.
14-  Sóc un enamorat de la terra a la que m'ha tocat néixer i créixer. (visca Lleida! XD)
15-  De petit havia volgut ser bomber, pintor i carter, ara ja fa anys que vull ser periodista.
16-  Tinc tres guitarres que és diuen Lolita (i olé!), Venus i Marilyn i elles si que són  l'amor de la meva vida.
17-  A la meva vida he tingut vàries mascotes. No n'he cuidat cap i totes han mort per falta d'amor.
18-  Em fan molt ràbia les persones que no accepten als demés per la seva condició social (inserti aquí masclistes, homòfobs, racistes, etc.)
19-  No m'agrada enfadar-me amb la gent, crec que no hi guanyo res. Però si ho faig és millor ésser lluny de mi.
20-  Ah si, aquest és el sisé blog que obro desprès de tenir-ne alguns fa bastant temps i de l'alter-ego d'aquest blog (eljordibonilla.blogspot.com)

Ara ja em coneixeu un pél millor i em podreu jutjar amb coneixement de causa.
Salut!